Fer com si no ens coneguéssim, trepitjar
cristalls.
I, de vegades, trobar-nos en un cantó, com si l’ultima vegada, en aquell
sospir, ens haguéssim donat cita a aquest carrer, i mirar-nos els somnis i les
lluites perdudes al color dels ulls.
Aquell blau batalla dels dies grisos, de estar cansada de cridar que pareix
que ells ja han oblidat que la pedra guanya sempre a la tisora.
La mel barallant-se amb el café darrere de les teues pupil·les, i tu
lluitant contra tu mateixa dins un túnel, entre Colón i Xàtiva.
No se res de geografia, de mapes. Mai els he entès, però tinc la millor brúixola
del mon amagada dins del cor i ella sap perdre’m fins a creuar les torres de
Quart, fer-me baixar del metro i trobar un baret on sona Fito i sempre es de
nit, i les cerveses es serveixen fredes i amb un somriure i, de vegades, també
amb braves, o portar-me a vore la millor posta de sol de tota València, a dos
carrers de casa.
Però tornant a allò de les batalles, hi ha una cosa que encara no hem fet,
tu i jo. Fugir junts, córrer cap a enlloc ofegats en riures i crits. I, no se,
potser després de tants dies de merda, d’amagar-se, d’elegir, d’una banda
sonora que ja no és Edith Piaf , desprès de tot allò que ja hem fet: la platja,
les nits, el concert al pati del costat, tot allò, recordes?. Potser, ara si, només
ens queda córrer i fugir.
Comentarios
Publicar un comentario