Autoficción y profecías

Els diccionaris s’obstinaven a definir l’amor com un sentiment intens que l’ésser humà busca i necessita, els científics com una reacció bioquímica combinada amb un còctel de feromones, les senyores com la passió desbordant entre Anastasia Helena i Patricio Juan, podent ser aquestos qualsevol dels protagonistes de les telenovel·les i mini sèries que abundaven a la sobretaula de l'època, els més pessimistes com una malaltia, alguns com una simple tàctica per a robar besos i carícies en la nit, però ella, en canvi, el definia com una cosa totalment visual.  Vaig escoltar la seua teoria centenars de vegades, parlava de com les seues pupil·les es dilataven i se li eriçava el pèl de tot el cos, com xicotetes descàrregues que li recorrien l’esquena. “I tot d’un sol cop d’ull” deia, mentre conjurava amb els seus llavis un somriure que, sense que ella ho sabera ni jo ho intuira, em robaria la son anys després. Mantenia el guió com ho fan les bones actrius, creant una melodia amb els

Queridos tertulianos de la habitación vacía: Hoy me he enfundado uno de esos vaqueros que parece que pierden centímetros con cada paso. Me he ganado unas cuantas miradas de reprobación de la señora del bus y, para felicitarme por hacer tan bien mi trabajo, he subido el volumen de la música. Sin abrir la boca, he mandado a la mierda  al del traje de chaqueta de la primera fila y, con el pantalón bien aferrado a la cintura, me he vuelto a embarcar en esa neblina de 1984. Una fotografía sin rebelar de nuestro futuro.  Era la reina de la linea 145. Pletórica como hacía siglos, presumiendo hasta del sudor que me perlaba la nuca. De repente, me he vuelto débil. Una alucinación ha cruzado el autobús y se ha sentado un par de filas por delante. Gafas de pasta, camisa abierta. Como decía, una locura, otra coincidencia que casi rompe mi fachada de femme fatale . Pero, aunque no eran tacones, he perforado el suelo con mis converses al pasearme por el monstruo amarillo, hasta abandonarlo con una s