Hi ha nits que moren per escriure’s a la teua clavícula, dies que lluiten als andens mentre et pensen. Però aquella nit no se ben bé qui volia morir i qui lluitava per viure. Supose que per escudar-me pensava contar-te tot allò de lo mal que em senta la nit, la son i la set de somnis. Per escudar-me, clar. Si volguera deixar d’encuirassar-me estaríem parlant de tornar enrere en el temps. No ho vaig fer. No com jo pensava fer-ho, si no en un absurd de ràbia desmesurada. Així es com funcionem, baix l’enfrascament de les nits i les copes. Sota tot el que no diem. Enverinats de covardia. Ja som portes tancades, cadascú a un costat d’un immens mur que creix amb cada bategada, però jo he tancat amb clau i sé que ja t’has cansat d’espentar. Estic farta que em diguen que m’exprese com no han vist mai ningú expressar-se, perquè continue pensant que em falten lletres, dialectes i dies per contar-t’ho i que ho puges entendre. Es perniciós pujar al metro i, allà on mai sem vist, trobar