Entradas

Mostrando entradas de enero, 2014
Fer com si no ens coneguéssim, trepitjar cristalls. I, de vegades, trobar-nos en un cantó, com si l’ultima vegada, en aquell sospir, ens haguéssim donat cita a aquest carrer, i mirar-nos els somnis i les lluites perdudes al color dels ulls. Aquell blau batalla dels dies grisos, de estar cansada de cridar que pareix que ells ja han oblidat que la pedra guanya sempre a la tisora. La mel barallant-se amb el café darrere de les teues pupil·les, i tu lluitant contra tu mateixa dins un túnel, entre Colón i Xàtiva. No se res de geografia, de mapes. Mai els he entès, però tinc la millor brúixola del mon amagada dins del cor i ella sap perdre’m fins a creuar les torres de Quart, fer-me baixar del metro i trobar un baret on sona Fito i sempre es de nit, i les cerveses es serveixen fredes i amb un somriure i, de vegades, també amb braves, o portar-me a vore la millor posta de sol de tota València, a dos carrers de casa. Però tornant a allò de les batalles, hi ha una cosa que e
Queridos tertulianos de la habitación vacía: Lo del bloqueo es horrible. Es como si ya no me quedasen libros de Benedetti que leer, aunque me sobran, ya sabes. Como si no quedasen más ciudades que incendiar desde la cama. A veces me pregunto si todo aquello que decimos tiene alguna importancia, si de verdad sirve de algo que abra la boca para algo más que para respirar. Y entonces me acuerdo de ti, de esa inspiración tonta que me traía tu voz, tus notas, tus tardes al sol, no sé. Y me olvido, me convenzo de que en el fondo sólo te inventé, que sólo fuiste un lienzo físico sobre el que verter todas mis expectativas, todo el ideario de locuras que seguía teniendo pendiente. Y ya ves, al final la cosa no salió bien. Y tú dejaste de ser tú. Así que ahora, o ayer, tendría que ponerme en marcha y buscar otras segundas personas, otras terceras, para dejar así de ser la nota que no encaja en tu melodía perfecta. Y entonces hoy, o ayer, me encuentro con este nuevo tú. Y tú aún no