Hi ha nits que moren per escriure’s a la teua clavícula, dies que lluiten
als andens mentre et pensen. Però aquella nit no se ben bé qui volia morir i
qui lluitava per viure. Supose que per escudar-me pensava contar-te tot allò de
lo mal que em senta la nit, la son i la set de somnis. Per escudar-me, clar. Si
volguera deixar d’encuirassar-me estaríem parlant de tornar enrere en el temps.
No ho vaig fer. No com jo pensava fer-ho, si no en un absurd de ràbia
desmesurada. Així es com funcionem, baix l’enfrascament de les nits i les
copes. Sota tot el que no diem. Enverinats de covardia. Ja som portes tancades,
cadascú a un costat d’un immens mur que creix amb cada bategada, però jo he
tancat amb clau i sé que ja t’has cansat d’espentar.
Estic farta que em diguen que m’exprese
com no han vist mai ningú expressar-se, perquè continue pensant que em falten
lletres, dialectes i dies per contar-t’ho i que ho puges entendre. Es perniciós pujar al metro i, allà on mai sem
vist, trobar-te mirant el cristall.
-------------------------------------------------
“I així es com em vaig adonar que era
meua, que ho havia sigut des d’aquell somriure sota la nit d’una València
impregnada d’al·lèrgies primaverals”
-------------------------------------------------
Desprès de tot, t’he guardat a la capsa de
tot el que s’ha de guardar: Has caigut entre una mostra de perfum i una polsera
que es va trencar, però que vaig adorar durant molt de temps. Preferisc els
meus tres adjectius als teus principis de segona mà. Sóc més feliç pensant
així, sentint així, vivint així. Amb aquesta ressaca que no acaba i aquest
refredat mal curat sense diagnosticar.
Comentarios
Publicar un comentario