Perdona però no entenc res, no entenc aquest setge al pensament que has improvisat, no entenc on han anat a parar tots els rituals que feien que tot tingués un poc més de sentit. No sé on és el punt, quin és el moment en que passem d'escoltar uns acords que ens duien més records que màgia hi havia a les mans de qui els tocava, al no-res.
Perquè explica'm si no que és açò, que preferisc apartar la mirada per no trobar-me amb la teua, per no vore que ja pareix que no vol dir res. I així amb tot. Que ara no entenc la física, no si no et tinc al costat. No vull ni entendre la història. Ni sentir parlar d'una sola paraula anglesa. Ni un acord d'Extremo, ni un segon de Jeux d'Enfants, ni una brisa front al mar, ni cap cançó d'Estopa, ni polseres, ni amulets, ni tresors en trossos diminuts de paper. No vull res d'això. Per què, què collons signifiquen si la resta no existeix?
Semblem els reis dels tòpics, creant un ressentiment que no se ni d'on naix, dinamitant uns dubtes que mai hem tingut, que mai han sigut del tot reals, desacreditant una realitat que ens havíem acostumat a inventar. No sé. Serà que sóc jo la que, com sempre, es dedica a vore la part a la que ningú més ha prestat atenció.
Crec que hui he entés més del que he tractat d'entendre en tot aquest temps. Ja entenc perquè eren tan horribles els dies en que imposava la llei del silenci, entenc perquè tot et semblava tant extrany. Ho entenc perquè en la vida m'havia sentit tan imbècil, perquè no entenc res. I perquè t'estime d'una manera en la que no puc, ni vull, ni voldré, que s'esgote mai.
Comentarios
Publicar un comentario