5 kilos.

Estimades, estimats:

“Piensa en lo que yo te he dicho, no en mi, sino en las cosas buenas”

I ací em tens, pensant en el que em vas dir, mentre escolte una cançó d’eixes que també et fan pensar en coses bones. I és cert que, quant t’adones, hi ha mil coses bones en contra d’aquella xicoteta cosa roïna que pensaves que no et deixaria tornar a riure. I quant dic riure no em referisc a un somriure tímid d’aquells que fas quant et creues amb un conegut, d’aquells que fas quant de colp recordes alguna estupidesa; em referisc a trencar el cel, el gris i fins i tot trencar-te a rialles. I ja, ja sé que en el nostre cas els somriures es queden curts i les rialles, de vegades, tampoc estan a la altura de les nostres bogeries. Tu ja m’entens, tu sempre m’entens.

Però be, estàvem parlant de coses bones. Permet-me que, en avant, passe a anomenar-les simplement com a coses nostres. Com els nostres passeigs cridant al cel cançons d’Estopa, soltant els braços i sentint el vent, deixant-nos la gola per un crit de llibertat. Llibertat que ens arravaten a les nits de bruixes, però que nosaltres sabem fer especials amb un parell de gots i un poc més de son. Però si hi ha una cosa que siga realment nostra, més enllà de totes les nits que hem viscut i totes les que ens queden per viure, i un poc més enllà encara de tots els besos, de tots els abraços que agraisc, vull i necessite dia rere dia, i si, encara un poc més enllà de les cançons mal entonades a les nits de Sant Joan, allà, un poc desprès de totes les nits que encara hem de cansar amb mil balls i mil riures, allà es troba eixa felicitat que només tu saps fer-me sentir.